L'actuació de BP al Golf de Mèxic

(este texto es la parte escrita por mí de un trabajo hecho en grupo de la asignatura Periodisme Internacional sobre el vertido del Golfo de México. La información presentada es la recogida hasta el 30 de noviembre del 2010)

Les perforacions petroleres a aigües profundes i els problemes al pou de Macondo

La Deepwater Horizon és una de les plataformes petrolíferes (drill rig) més avançades del món per perforar pous a aigües profundes. El pou de Macondo, on va succeir l’accident, era només un dels milers que es perforaven al Golf de Mèxic per després canalitzar el petroli de tots plegats a través d'una xarxa. A causa de l'esgotament dels pous superficials, l'augment del preu del barril i noves descobertes a aigües profundes s'ha impulsat en anys recents el desenvolupament de l'extracció a grans profunditats i, per tant, a pressions més altes amb els subseqüents riscos i reptes tecnològics que suposa.

Al 1995, el Congrés nord-americà va autoritzar la perforació a aigües profundes al Golf de Mèxic. I poc abans del desastre, Obama anuncià una ampliació de les perforacions a aigües profundes. Fins al desastre del Golf, es temia més per accidents amb els bucs petrolers (com l’Exxon Valdez o el Prestige) que no pas per les exploracions petroleres a aigües profundes. Segons dades anteriors al desastre de l'agència federal Mineral Management Service (MMS), la possibilitat d'explosió era de menys d'un 1% i la fuga de cru en un accident no seria molt quantiosa. Des de 1992 fins al 2006, a les més de 15.000 perforacions del Golf només hi va haver 39 explosions lleus amb poc vessament de cru.

El Golf de Mèxic representa actualment el 30% de la producció petrolífera dels EUA. Una meitat d'aquesta producció és a aigües profundes (de 0,3 a 1,5km), una tercera a aigües molt profundes (de més d'1'5 km) i la resta a aigües superficials. El pou de Macondo no era especialment profund, tenia d'1'5 km d'aigua a sobre. El rècord mundial establert l'any passat va ser el d’una perforació amb 3km d'aigua i un total de 10.685 metres, també al Golf i fet per la Deepwater Horizon. El problema és que històricament la tecnologia de perforació no ha avançat tan ràpidament com els mètodes per evitar fuites i explosions, i això es va posar de manifest al pou de Macondo. Ja des d'un bon començament, la Deepwater va tenir problemes tècnics. Al febrer de 2010, la perforadora es va quedar encallada. Un element per assegurar el tancament del pou no estava instal•lat (lockdown sleeve). A més, la circulació del fang de la perforació fallava i dificultava el tancament amb ciment. Un incident clau que, afegit als anteriors va desencadenar l'explosió, és el que es va produir en el tancament del pou una vegada acabada la seva exploració. L'empresa Halliburton, que estava subcontractada per aquesta feina, va fer diversos tests que concloïen que el ciment emprat per tapar la perforació no resultava estable i, tot i així, es van continuar les tasques amb normalitat. El conflicte rau en si Halliburton va advertir adequadament BP o no d'aquest incident. La Comissió del Congrés assenyala, però, que el problema del ciment només va ser un dels que van contribuir al desastre. En el seu informe, BP afirma que en total són vuit errors que van conduir a l’accident, tot i que la petrolera trasllada la responsabilitat a altres empreses subcontractades. Aquestes decisions, que no són necessàriament il•legals, estalvien a BP temps i diners, però augmenten els riscos d'una explosió.


Explosió de la Deepwater Horizon / Font: US Coast Guard
Explosió a la Deepwater Horizon i la reacció de BP
El 20 d'abril, una bombolla de gas entrà a la carcassa a través de forats del ciment i pressionà sobre el tancament del pou de Macondo. El mateix dia hi va haver una explosió (el mecanisme per evitar-la també va fallar) i el conseqüent incendi a la plataforma Deepwater Horizon, que es va enfonsar el dia 22. En aquell moment, la Deepwater Horizon portava un retard de sis setmanes respecte del temps previst i això estava costant a BP més de mig milió de dòlars al dia. BP havia decidit perforar el més ràpidament possible. Onze treballadors van morir amb l’explosió: Gordon Jones (de 28 anys), Karl Kleppinger Jr. (38), Shane Roshto (22), Roy Wyatt Kemp (27), Keith Blair Manuel (56), Adam Weise (24), Aaron Dale Burkeen (37), Jason Anderson (35), Donald Clark (48), Stephen Ray Curtis (40) i Dewey Revette (48). Però pocs dels 126 empleats de la plataforma estaven contractats directament per BP. Al 2001 la companyia va comprar dues empreses petrolíferes, Amoco i ARCO, i això va tenir com a conseqüència la prejubilació de milers d'experimentats treballadors. BP depenia així de subcontractacions per moltes tasques d'enginyeria.

Una vegada produïda l’explosió, la companyia no va ser gaire transparent en la valoració de l'accident. Tony Hayward, el director executiu de BP en aquell moment, diria el 17 de maig que la fuita era "relativament petita comparada amb l'oceà” i deu dies després que es tractava "d'una catàstrofe ambiental". En una visita a la zona afectada, es mostrava desesperat, però no tant per la catàstrofe sinó per la seva situació personal: "I want my life back" (vull que retorni la normalitat a la meva vida), va dir davant de les càmeres. El president Obama comentaria després que una persona que fes aquests comentaris no treballaria per a ell, suggerint per tant la seva destitució.

El 27 de juliol, Hawyard, britànic, va ser substituït per Bob Dudley, nord-americà, al front de la companyia. Dies abans, BP havia fet públic que havia manipulat algunes fotografies enviades a la premsa de la sala de control del vessament, per fer que resultessin més impressionants.

El vessament de cru
El Govern i BP van donar als inicis del vessament unes xifres de la fuita 12 vegades inferiors a les reals. Les dades fetes públiques a principis d’agost quantificaven la fuita en 62.000 barrils diaris, quan les primeres setmanes es va dir que era de 5.000 barrils diaris. De fet, en aquell moment, a principis de maig, estudis independents de científics universitaris ja indicaven (basats en vídeos del pou fets públics per BP) que la quantitat podria ser d’entre 25.000 i 80.000 barrils diaris. Però la companyia petrolera no els va deixar fer mesures directes a l'oceà en aquell moment, perquè "no era rellevant pel pla de resposta".

Segons els plans d'emergència sobre paper de BP, abans del vessament, la companyia va presentar un informe on es deia que podria arribar a recuperar diàriament uns 500.000 barrils de cru. Però quan l'accident va ocórrer, només van ser capaços de treure inicialment 15.000 barrils diaris i 25.000 a finals de juliol, molt lluny dels 500.000 promesos. De fet, el pla de resposta de BP feia servir el nom d'un biologista marí que estava mort des de feia anys i donava l'adreça web d'una empresa japonesa d'entreteniment com a equip de resposta d'emergència per un vessament.

Les dues prioritats del pla de resposta de BP eren tancar la fuga del pou i minimitzar l’impacte del cru ja vessat. A principis d'agost, BP hauria eliminat una quarta part del cru i una altra quarta part hauria quedat dissolta en forma de molècules disperses. Però una tercera quarta part s'hauria quedat en forma de gotetes que podrien ser tòxiques per alguns organismes. Una última quarta part -cinc vegades més gran que el cru vessat per l'Exxon Valdez- ha quedat a l'aigua en forma de grans taques. El comandant que encapçala el pla de resposta federal, Thad W. Allen, va afirmar a principis de juny que, a causa d’una dispersió del cru més gran de l’esperada, la neteja podria trigar anys.

La companyia ha destinat grans esforços a evitar que el cru arribés a la costa. Per això ha fet servir barreres de contenció (que encerclen una taca a l’oceà), ha cremat petroli, l’ha recollit manualment o ha utilitzat dispersants. Però el fet de mantenir lluny el petroli de la costa implicava de vegades conseqüències negatives a l’oceà. Una de les eines més polèmiques ha estat el principal dispersant utilitzat per BP: el Corexit 9500. Un dispersant genèric funciona de la següent manera: es llença el producte des d’avions i quan cau a l’oceà redueix el cru en petites gotetes, que poden ser metabolitzades per microbis i convertides en components no nocius. El problema que han advertit els científics és que el model utilitzat per BP té una toxicitat més alta de la normal. Per a la vida marina, pot fins i tot resultar pitjor que el petroli, com va passar a l’accident de l’Exxon Valdez. Els treballadors en tasques de neteja també han patit els efectes del dissolvent, amb nàusees, alta pressió sanguínia i problemes de respiració. L’Agència de Protecció Ambiental dels EUA (EPA) va instar BP a reduir l’ús del producte a finals de maig. Un mes després, però, el continuava utilitzant amb regularitat. Segons l’EPA, al mercat hi ha més d’una desena de dispersants menys tòxics o més efectius que el Corexit. La companyia petrolífera explica haver escollit aquest dispersant perquè la setmana de l’accident era l’únic disponible. Alguns crítics, però, diuen que les bones relacions entre BP i la productora del Corexit –Nalco Holding Company- podrien haver condicionat la decisió.

Compensacions i tancament del pou
Al juny, la companyia petrolera va acordar, després d’una forta pressió de la Casa Blanca, compensar les víctimes amb un fons de 20.000 milions d’euros. Segons l’estipulat, aquests pagaments no es farien d’un sol cop, sinó que es repartirien en diferents anys, perquè a la companyia li resultés més fàcil pagar-lo. Malgrat això, el gestor d’aquests diners (que va ser el mateix responsable del fons de les víctimes del 11-S), Ken Feinberg, va dir al novembre que de la quantitat inicialment promesa només es pagarien 2.300 milions. Segons diu, de les 450.000 sol•licituds, només 175.000 eren vàlides. Les restants no haurien presentat documentació, o no de forma adequada, i una part minoritària se sospita que siguin sol•licituds fraudulentes. Com a exemple, molts pescadors del Golf són d’una classe pobra no assimilada originària del Vietnam que no parla bé l’anglès. Tot i que Keinberg reconeix que les seves reclamacions són justes, no rebran ajudes per no adequar-se al mecanisme formal per demanar-les.

Després que la companyia provés diversos mètodes fallits per tancar el pou, finalment es va aconseguir cinc mesos després de l’accident, el 19 de setembre del 2010. Es va segellar amb un ciment que –aquesta vegada sí- superà els tests, i es desvià el cabal de cru cap a un altre pou. Fins aquell dia, s’havien vessat 4,9 milions de barrils de petroli a l’oceà.

Més informació:
- BP oil spill timeline - The Guardian
- There Was 'Nobody in Charge' (27/5/2010) The Wall Street Journal


- Transocean Rig Sinks in Gulf of Mexico as Coast Guard Looks for Survivors (22/4/2010) Bloomberg
- Search Ends for Missing Oil Rig Workers (24/4/2010) NY Times
- Giant Plumes of Oil Forming Under the Gulf (15/5/2010) NY Times
- In Gulf oil spill, how helpful – or damaging – are dispersants? (15/5/2010) CS Monitor
- Blowout: The Deepwater Horizon Disaster (16/05/2010) CBS News
- Worry About Dispersant Rises as Men in Work Crew Complain of Health Problems (27/5/2010) NY Times
- BP Prepares to Take New Tack on Leak After ‘Top Kill’ Fails (30/5/2010) NY Times
- Twelve (Imperfect) Ways to Clean the Gulf (31/5/2010) NY Times
- Dispersal of Oil Means Cleanup to Take Years, Official Says (7/06/2010) NY Times
- 'If he was working for me I'd sack him' – Obama turns up heat on BP boss (8/6/2010) The Guardian
- BP agrees to pay $20bn into Gulf oil spill fund (16/6/2010) The Guardian
- BP chief Tony Hayward's statement in full (17/6/2010) The Guardian
- BP replaces CEO Hayward as point man for oil spill response (18/6/2010) Los Angeles Times
- BP Continues to Use Surface Dispersants in Gulf Despite EPA Directive (24/6/2010) NY Times
- Q&A: BP Deepwater Horizon oil spill (1/7/2010) The Guardian
- Animal Autopsies in Gulf Yield a Mystery (14/7/2010) NY Times
- American Bob Dudley Takes Helm At BP (27/7/2010) SKY News
- Oil spill dumped 4.9 million barrels into Gulf of Mexico, latest measure shows (3/8/2010) The Washington Post
- Eleven Lives (16/8/2010) Esquire
- BP oil spill report: the Deepwater Horizon blame game (8/9/2010) The Guardian
- U.S. Says BP Well Is Finally ‘Dead’ (20/9/2010) NY Times
- The deep dilemma, by Joel K. Bourne, Jr. (10/2010)
National Geographic - October 2010
- BP had little defence against a disaster, federal investigation says (8/11/2010) The Guardian
- Half of BP oil spill damages claims 'inadequate', says payout chief (24/11/2010) The Guardian
- New questions on stability of cement in gulf oil well before explosion (29/10/2010) The Washington Post

Comentar

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *