Entrevista. El crític Ferran Monegal parla de les impostures de la televisió i el perill de creure-se-la
Ferran Monegal és periodista i crític de televisió. Llicenciat per l’Escola de Periodisme de Barcelona, ha fet de crític de teatre per la revista TeleExprés, va ser subdirector del diari barceloní El Noticiero Universal, va fer una entrevista diària durant cinc anys al diari La Vanguardia i va ser fundador i primer director del Diario Claro. Des de 1993 escriu una columna diària de crítica de televisió per El Periódico de Catalunya ("Tú y yo somos tres"). Des del 2003 presenta i dirigeix el programa setmanal de crítica de televisió Telemonegal, líder d’audiència de la cadena local Barcelona TV. El programa, d’hora i mitja, és un recull de talls televisius comentats per Monegal. A més, a la segona part, es fa una entrevista a un personatge rellevant relacionat amb aquest mitjà. Monegal el qualifica “d’informatiu de la televisió” i diu que és l’únic programa de tot l’Estat espanyol dedicat enterament a la crítica de televisió. Al 2008, va rebre el premi Ciutat de Barcelona de televisió. Ferran Monegal és autor dels llibres “Telefauna Ibérica” i “Los pájaros de la tele”.
Ferran Monegal // BTV
A les seves entrevistes, li sorprenen els convidats? De vegades reaccionen amb una imatge que no es correspon amb la de la televisió?
Jo m’he trobat amb el cas d’actors que els hem vist en papers de televisió absolutament divertits i després, quan entrevistes a la persona, no al personatge, no em donaven el joc que esperava. Probablement també per falta d’habilitat meva. Persones que estan acostumades a treballar davant de la càmera, a fer 300 culebrons, 200 telecomèdies, i quan els entrevistes es queden aturats. I he d’esforçar-me a crear un ritme de conversa.
D’altra banda, hi ha alguns que se’n surten bastant bé. Me’n recordo del Piqueras...
Piqueras, l’home dels adjectius... Jo intentava mossegar-lo: “Home, estàs fent El Caso, no estàs fent un informatiu”. I ell m’ho justificava d’una manera bastant hàbil. Perquè, és clar, tota criatura que està submergida constantment en un plató de televisió...El periodisme, ficat dintre de la tele, muta. Hi ha una mutació evident cap al sensacionalisme.
Vostè va ser director d’un diari sensacionalista. En va aprendre alguna cosa d’aquesta vessant?
Em va ensenyar sobre tot el mètode. A la premsa popular cada pàgina té una entitat pròpia i és un món que comença i acaba. En una mateixa pàgina tu has de donar una noticia de successos, una notícia d’internacional, una notícia d’esports... tot a la mateixa pàgina. I acabar normalment amb un acudit.
I és això el que passa ara a la televisió?
La televisió ha subvertit la premsa sensacionalista. L’ha subvertit, superat i rebregat bastant. Sobretot des de l’arribada de les privades i especialment amb l’arribada de la manera de fer televisió dels italians, Berlusconi. Aquí la petjada, l’herència, en certa mida d’Antena 3 però sobretot Telecinco és brutal. Aquí tot s’ha contagiat d’aquests vint anys de Telecinco. Fer una televisió entesa com un contenidor. Agafar un tema i anar passejant-lo durant tota la cadena. És una regurgitació constant dels mateixos temes. Aquest sistema de fer televisió és, des del meu punt de vista, terrorífic.
S’acaba ara aquest model? Amb la nova TVE, sense publicitat, continguts de molta qualitat i sent la cadena amb més quota d’audiència?
Però el problema és quan de temps podrà TVE mantenir una programació de qualitat sense tenir ni anuncis ni cànon. El sistema del cànon, que es fa a altres països, era una altra alternativa que es podia haver posat en marxa però no s’ha fet. És a dir, que el consumidor que vol consumir televisió pública, doncs la paga. De la mateixa que quan fas un viatge amb la RENFE, que és un servei públic, també pagues.
Clar, però si a Espanya ja, per exemple, no s’acostuma a pagar per la música...
Ens hi haurem d’acostumar. A no ser que es vagi al model nord-americà, on la televisió pública és pràcticament inexistent. Llavors ens trobarem que el dret a la informació es quedarà reduït al dret a la informació sobre Belén Esteban. S’han acabat els Vicente Romero o les Rosa María Calaf, aquesta visió lúcida que ens porta el món a casa. Si ja tenim Ambiciones...
Quina és la responsabilitat del ciutadà, que mira un canal i no un altre?
El ciutadà no té cap responsabilitat. Mira la tele com obre la finestra. El ciutadà quan arriba a casa amb els problemes que té cada dia per poder tirar la família endavant, per poguer continuar en el lloc de treball que té...No li demanis heroïcitats de dir “no, és que ara em vull conscienciar”. No, ell obre la tele com quan mires per la finestra i veus un Rottweiler que està cagant a la vorera.
I què es pot fer amb les privades?
Les privades que segueixen el seu camí. Jo el que dic és que no es pot afeblir el concepte de televisió pública i s’està afeblint. Però les privades, que la gent es diverteixi com vulgui, però que sàpiga ben bé el que està veient i que tingui alternatives potents. Si vol veure un informatiu tipus impacte, que posi el Piqueras. Però si vol veure un informatiu seriós, per això és necessita una televisió pública. Les privades ja veiem que no van per aquí, van nomes al succés. Ara Impacto TV són els informatius.
Vostè pensa que TVE ha de continuar fent programes tipus “¡Mira quién baila!”?
D’això se’n diu equilibri en la programació. Tu has de sapiguer fer per un costat un “¡Mira quién baila!” i per l’altra enviar al Vicente Romero a Biafra. Naturalment, la televisió pública ha de fer entreteniment. Però això que està amb un índexs d’audiència extraordinaris és una bombolleta. Ha marxat el Luis Fernández –antic director general- i el Javier Pons –antic director- perquè no podien tirar endavant. I aquests són els grans artífexs de TVE, de la gran pujada d’audiència.
La gran audiència actual de TVE no és el resultat de la supressió de la publicitat?
Jo no crec que sigui només perquè no hi ha publicitat i puguis veure una pel·lícula sense talls. Jo crec que és el fruit d’una feina bastant ben feta. Però no sé quants mesos, ja no dics anys, podran aguantar.
I què li sembla la pluralitat dintre de la televisió pública, de TVE i TVC?
La tendència d’una televisió pública és a ser colonitzada pel govern de torn que mana. I llavors es pot traduir alguna vegada en alguna informació que sigui una mica esbiaixada. Però en general, la informació que dona una tele com TV3 o TVE és infinitament de major qualitat que la que estan donant les privades, des de el punt de vista periodístic informatiu. Deu ni do la pluralitat que hi ha a TVE i TV3.
Què en pensa d’això de que a TVC no hi hagi cap espai en en castellà?
Bé, que això de que a TVC no hi ha cap espai en castellà ja ho han contestat els seus directius. Perquè el ciutadà de Catalunya, amb el comandament a distància, té vuit, nou, deu, botons per sintonitzar una televisió en castellà i en canvi només en té un o dos per sintonitzar una tele en català. TV3 neix bàsicament per enfortir el català. Aquest és el sentit que li dona el Jordi Pujol i el Lluís Prenafeta quan es van inventar TV3.
I què li sembla això?
Em sembla una utilització política, però bastant encertada.
Vostè pensa que tota la societat catalana es troba representada a Televisió de Catalunya?
No, no té perquè trobar-se representada. La tele no és representació de ningú. Jo em represento a mi mateix.
I quina és la funció de la televisió pública?
Informar. Amb la màxima fiabilitat possible. I entretenir, passar una estona. Hi ha un índex invariable: quan hi ha una gran catàstrofe, l’audiència normalment per seguir això se’n va a la televisió pública.
Per què al seu programa no surten gairebé mai crítiques del seu propi canal, la BTV?
El periodisme clàssic diu que el periodista ha de seguir la societat. No intentar transformar-la, perquè no sabem on està la llum ni el bon camí. Seguint aquesta idea, el periodisme el que ha de fer és parlar d’allò que fa la gent majoritàriament. El dia que BTV faci un 24% d’audiència i el “¡Mira quién baila!” a Telecinco faci un 3%, jo passaré a parlar de BTV.
Però vosté no parla per a tota Espanya. Parla per l’audiència de BTV, i l’audiència de BTV mira, en bona mesura, BTV.
No, no. La gent que m’està mirant a mi, potser abans estava mirant Telecinco, o Antena 3 i diu “ara és el Monegal, anem a mirar-lo”. La gent a casa seva no esta lligada a una cadena. Ara miren Telecinco, ara miren BTV...
I no hi ha una certa tendència a quedar-se a una mateixa cadena?
No, el que hi ha és fidelització a programes, no a cadenes. Per això Telecinco fa la cadena monotemàtica. Com el Paolo Vasile, que és molt llest, sap que la gent es fidelitza amb programes, llavors fan de tota la cadena un sol programa. Per exemple, entorn de la ratomàquia Gran Hermano, entorn de la Belén Esteban... Perquè així aconsegueix, fidelitzant un programa, fidelitzar tota la cadena.
Per fer Telemonegal, s’han de veure moltes hores de televisió –ha dit entre 8 o 9 diàries a d’altres entrevistes-. En el fons li ha d’agradar, oi?
Sí, jo i tot l’equip, deu persones. Jo la tele la trobo divertidíssima. Programes com el “Sálvame” o abans el “Tomate”, o aquelles pamemes que feia el José Luis Moreno al “Sábado noche”. Si les saps veure, és per pixar-te de riure. El problema de la tele és creure-te-la. D’aquí la necessitat de que entri a les escoles, de que en els nens se’ls passi el “Diario de Patricia”. Això és el que han de veure els nens i dir-los: “Doncs això és així, aquest és un pobre home que han agafat i li han donat 5.000 pessetes i un bocata de xopet”. Li han dit “vine aquí”, li han preparat un guió. Tot està amanyat, tot està preparat.
Alguna persona d’aquests programes li ha confessat que realment passa això?
Nosaltres tenim espies en altres cadenes que ens informen, naturalment.
I com funcionen? Paguen per fer un teatre i això és tot?
No sempre. Però hi ha molts casos que surten en això que diuen programes de testimoni, que el testimoni és amanyat, és un actor. Hi ha quantitat d’agències, que han proliferat sobretot a Madrid, que serveixen criatures més o menys del món del teatre aficionat i demés que van a la tele i fan un paper.
Què cal per ser un espectador crític?
Sentit comú. Cadascú ha de practicar la crítica des de casa seva. La crítica selectiva, dient “bueno, aquí ens estan prenent el pèl”. Sapiguer mirar la tele. Davant d’un programa, per perro que sigui, si tu li trobes el desllorigador i te n’adones del que estan fent, no és maligne, és una bomba que has desactivat.
I la persona que intervé al programa?
Ah, no, allà ells. Els que es submergeixen dintre d’un plató, allà amb aquests ocellets. I les mutacions... Mira, a la Fundació Mona de Riudellots de la Selva hi ha una mona que es diu Sandra, que està ingressada des de fa 14 anys i no sortirà mai més d’allà. Era un ximpanzé normal i corrent que la van portar d’allà de l’Àfrica. La va agafar un manager i va començar fent espots publicitaris i va acabar a “Crónicas Marcianas”. Al cap de tres anys de sortir a “Crónicas Marcianas” de manera intermitent, la van haver d’ingressar. Aquella bèstia ja no sabia si era mona, si era marciana, si era què. I ara viu pobra i trista a la fundació Mona, sola com un mussol. Cap ximpanzé es relaciona amb ella, perquè no la reconeixen com a ximpanzé. Per què? Perquè ha estat ficada en un plató de televisió. Hi ha una regla d’or: tota bèstia, no humana, submergida per primera vegada en un plató, o es caga o es pixa. En un plató, sempre. Això és un símptoma claríssim.
Telemonegal s'emet tots els dimarts a les 22:50, a Barcelona TV. També es pot veure per Internet, a l'arxiu de la web de BTV.
Sergio Uceda